[català - castellano - english - français - italiano ]
Nombre de resultats 3
per a educació
16/02/2011 - Fail Rigau
El Govern dels millors ha iniciat el seu procés de destrucció dels serveis públics del país com aquells programes de Cuatro, dels dissabtes al matí, en la que senyors més aviat grassos, amb barba i camisa de quadres demoleixen apartaments, casinos o edificis d'oficines. I amb la seva cara de satisfacció mentre s'ensorra el Memorial Building, te'ls imagines de petits (ara sense barba) destrossant els castells de sorra dels altres nens a les platges de Califòrnia. Sembla ser que Esperanza Aguirre es planteja portar el Govern de la Generalitat als tribunals per plagi. I jo no ho sé però m'ho explicat, els millors es plantegen substituir el nom de Generalitat de Catalunya pel de Particularitat de Catalunya. Benvinguts a Campi qui pugui.
La Consellera Rigau inicià la seva gestió canviant el nom d'educació pel d'ensenyament. Que eduquen ellos, sembla que va dir. I no, ni educació ni ensenyament. Els centres escolars són centres d'aprenentatge. L'objectiu no és que un professor ensenyi, sinó que un estudiant aprengui. I aquí, si m'ho permeten, està l'origen de tot plegat.
Una llarga tradició
El 2008 el Govern de l'Estat anuncià el programa Escuela 2.0, basat en tres elements: la digitalizació de l'aula, la creació de continguts pedagògics digitals i la formació dels professors. Les aules digitals estan formades per una pissarra digital, servei de wifi, un portàtil per al professor i un portàtil per a cada estudiant. El projecte està finançat amb un 50%, de manera que l'altre 50% recau sobre les Comunitats Autònomes.
La versió catalana del programa Escuela 2.0 és l'Educat 1x1, que manté els mateixos eixos del programa estatal: aules digitals, formació docent i continguts digitals, reunits en el portal Àtria. Dels 300 euros que costa un portàtil, 150 euros són proporcionats per l'administració i els altres 150 són aportats per les famílies. Les famílies amb pocs recursos tenen l'oportunitat d'accedir a un programa de beques.
L'Educat1x1 és una peça més d'una llarga trajectòria en la formació digital a Catalunya. Ara fa 25 anys, el Govern de la Generalitat aprovà el PIE Programa d'Informàtica Educativa, una aposta molt valenta en favor de l'educació digital. El PIE tenia com a objectiu "promocionar l'ús de l'ordinador com a recurs didàctic i com a mitjà de renovació metodològica educativa". El 1988 es crea la XTEC, xarxa telemàtica d'educació de Catalunya, la xarxa educativa més longeva del Planeta. Després, es desenvolupà el programa edu365 i l'acció coordinada de molts docents en els programes de moodle. Afegeixin el programa edu3.cat o la biblioteca digital Alexandria.
Vint-i-cinc anys després del PIE, amb la tradició del XTEC o dels programes digitals, la Consellera Rigau necessita aturar un projecte de digitalització de les aules perquè no té clar les implicacions pedagògiques?. De quants decennis precisa la Consellera per a testar la innovació docent?.
Món digital, aules analògiques
La digitalització de les aules prepara els estudiants per a viure (i sobreviure) en un món digital. Si els diaris, les fotografies, la música, la informació, els jocs o les relacions socials tenen un format digital, l'educació ha d'incorporar també aquest canal. Això no vol dir que tot ha de ser digital. El futbol, els plastidecor, les notes de l'AMPA, l'aigua del menjador o les rialles del pati són "unplugged". Incorporar eines digitals no obliga a digitalitzar-ho tot. En canvi, negar-se a la digitalització sí que tanca les portes a l'opció digital.
Com ja anticipava el PIE, i demostren tots els estudis pedagògics, el més rellevant d'aquest programa no és la innovació tecnològica, sinó la revolució pedagògica. Les aules digitals transformen la manera d'ensenyar i permeten, per primera vegada, situar l'epicentre del procés sobre l'aprenentatge. Descobrir, ampliar, repetir, adequar, matisar, participar. El que realment hem de canviar (urgentment) és la manera d'ensenyar i aquesta és una bona via.
L'educació és la principal eina de justícia social. Un bon sistema educatiu és aquell que permet millorar els resultats independentment de l'adscripció econòmica o cultural dels pares de l'infant. És aquell en el que igualem, almenys parcialment, les oportunitats. Les aules digitals permeten reduir l'escletxa digital futura, que serà la Línia Maginot entre els qui se'n sortiran i els qui estan condemnats al fracàs.
Caos 2.0
La congelació del programa és un error. Crea, en primer lloc, una estranya duplicitat. Els centres que estan digitalitzats mantindran aquest model i els qui no ho estan, no s'hi afegiran. Hi haurà, per tant, dos tipus d'escoles catalanes: les escoles pre-rigau i les escoles rigau. En segon lloc, malbarateix els recursos emprats en la formació dels docents, que ara sabran com formar digitalment, però no podran portar-ho a la pràctica. D'això en diran realitat virtual?. En tercer lloc, dificulta la consolidació dels recursos pedagògics materials, perquè les editorials només poden accedir a una part del mercat.
Però el més trist de tot és que el Govern desacredita la tasca realitzada des del 1988, un any en el que l'anticipació del President Pujol i la seva determinació, situaren el país en l'avantguarda de la innovació pedagògica. La decisió de la Consellera Rigau (#failrigau) llença per l'aigüera el capital polític del President Pujol, l'esforç de l'anterior govern i, especialment, la dedicació entusiasta de centenars de docents.
El programa electoral de CiU sembla ara un record llunyà. Això diu el punt 250:
Promourem l’aplicació de formes d’aprenentatge noves i productives associades a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, complementàriament a la utilització dels llibres de text i altres documents escrits.
La Consellera Rigau inicià la seva gestió canviant el nom d'educació pel d'ensenyament. Que eduquen ellos, sembla que va dir. I no, ni educació ni ensenyament. Els centres escolars són centres d'aprenentatge. L'objectiu no és que un professor ensenyi, sinó que un estudiant aprengui. I aquí, si m'ho permeten, està l'origen de tot plegat.
Una llarga tradició
El 2008 el Govern de l'Estat anuncià el programa Escuela 2.0, basat en tres elements: la digitalizació de l'aula, la creació de continguts pedagògics digitals i la formació dels professors. Les aules digitals estan formades per una pissarra digital, servei de wifi, un portàtil per al professor i un portàtil per a cada estudiant. El projecte està finançat amb un 50%, de manera que l'altre 50% recau sobre les Comunitats Autònomes.
La versió catalana del programa Escuela 2.0 és l'Educat 1x1, que manté els mateixos eixos del programa estatal: aules digitals, formació docent i continguts digitals, reunits en el portal Àtria. Dels 300 euros que costa un portàtil, 150 euros són proporcionats per l'administració i els altres 150 són aportats per les famílies. Les famílies amb pocs recursos tenen l'oportunitat d'accedir a un programa de beques.
L'Educat1x1 és una peça més d'una llarga trajectòria en la formació digital a Catalunya. Ara fa 25 anys, el Govern de la Generalitat aprovà el PIE Programa d'Informàtica Educativa, una aposta molt valenta en favor de l'educació digital. El PIE tenia com a objectiu "promocionar l'ús de l'ordinador com a recurs didàctic i com a mitjà de renovació metodològica educativa". El 1988 es crea la XTEC, xarxa telemàtica d'educació de Catalunya, la xarxa educativa més longeva del Planeta. Després, es desenvolupà el programa edu365 i l'acció coordinada de molts docents en els programes de moodle. Afegeixin el programa edu3.cat o la biblioteca digital Alexandria.
Vint-i-cinc anys després del PIE, amb la tradició del XTEC o dels programes digitals, la Consellera Rigau necessita aturar un projecte de digitalització de les aules perquè no té clar les implicacions pedagògiques?. De quants decennis precisa la Consellera per a testar la innovació docent?.
Món digital, aules analògiques
La digitalització de les aules prepara els estudiants per a viure (i sobreviure) en un món digital. Si els diaris, les fotografies, la música, la informació, els jocs o les relacions socials tenen un format digital, l'educació ha d'incorporar també aquest canal. Això no vol dir que tot ha de ser digital. El futbol, els plastidecor, les notes de l'AMPA, l'aigua del menjador o les rialles del pati són "unplugged". Incorporar eines digitals no obliga a digitalitzar-ho tot. En canvi, negar-se a la digitalització sí que tanca les portes a l'opció digital.
Com ja anticipava el PIE, i demostren tots els estudis pedagògics, el més rellevant d'aquest programa no és la innovació tecnològica, sinó la revolució pedagògica. Les aules digitals transformen la manera d'ensenyar i permeten, per primera vegada, situar l'epicentre del procés sobre l'aprenentatge. Descobrir, ampliar, repetir, adequar, matisar, participar. El que realment hem de canviar (urgentment) és la manera d'ensenyar i aquesta és una bona via.
L'educació és la principal eina de justícia social. Un bon sistema educatiu és aquell que permet millorar els resultats independentment de l'adscripció econòmica o cultural dels pares de l'infant. És aquell en el que igualem, almenys parcialment, les oportunitats. Les aules digitals permeten reduir l'escletxa digital futura, que serà la Línia Maginot entre els qui se'n sortiran i els qui estan condemnats al fracàs.
Caos 2.0
La congelació del programa és un error. Crea, en primer lloc, una estranya duplicitat. Els centres que estan digitalitzats mantindran aquest model i els qui no ho estan, no s'hi afegiran. Hi haurà, per tant, dos tipus d'escoles catalanes: les escoles pre-rigau i les escoles rigau. En segon lloc, malbarateix els recursos emprats en la formació dels docents, que ara sabran com formar digitalment, però no podran portar-ho a la pràctica. D'això en diran realitat virtual?. En tercer lloc, dificulta la consolidació dels recursos pedagògics materials, perquè les editorials només poden accedir a una part del mercat.
Però el més trist de tot és que el Govern desacredita la tasca realitzada des del 1988, un any en el que l'anticipació del President Pujol i la seva determinació, situaren el país en l'avantguarda de la innovació pedagògica. La decisió de la Consellera Rigau (#failrigau) llença per l'aigüera el capital polític del President Pujol, l'esforç de l'anterior govern i, especialment, la dedicació entusiasta de centenars de docents.
El programa electoral de CiU sembla ara un record llunyà. Això diu el punt 250:
Promourem l’aplicació de formes d’aprenentatge noves i productives associades a l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, complementàriament a la utilització dels llibres de text i altres documents escrits.
11/05/2010 - Educació: diàleg i compromís amb l'escola pública, els barris i la inclusió
La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.
El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.
Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.
Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).
A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.
